Petit apunt sobre la digitalització del sistema educatiu

Volia recollir aquí algunes idees entorn la proposta del govern central de “digitalitzar el sistema educatiu” (notícia al diari El País).

Jordi Adell (Zapatero se equivoca) en feia una bona síntesi, que desgranava punt a punt aquesta proposta.

Juan Freire també escriu sobre el tema, responent a la pregunta ¿Quién necesita mercados editoriales para contenidos educativos digitales?

És un tema que ja s’ha parlat bastant i només volia deixar escrites aquí algunes consideracions.

1. Sembla que es vol “revolucionar el sistema educatiu” intentant mantenir i perpetuar una estructura i model de negoci que ha quedat desfasat. Parlant de mercats editorials, veuen perillar (com potser va passar amb la música) el seu model i sistema, enlloc d’adaptar-se als canvis.

Digitalitzar llibres, d’entrada, només implica adaptar el format, però mantenint un sistema de gestió i creació de continguts tradicional. Freire feia referència a que la wikipèdia podria ser un exemple de generació de continguts en aquest nou model digital (basat en compartir el coneixement, creació conjunta i col·laborativa, a nivell horitzontal i bidireccional, interactiu, etc.).

2. Com apunta Freire, aquest pla del govern no ha tingut en compte els principals agents del sistema educatiu implicats, la majoria dels quals no tenen res a veure amb “mercats” i en canvi sembla un pla fet a mida de les grans editorials, que si que busquen mantenir les quotes de mercat. La notícia només fa referència als contactes entre editors i tècnics del ministeri.

3. Per altra banda, què passa amb totes les experiències que s’han anat desenvolupant basades en Linux i programari lliure? Per exemple Linkat o Guadalinex deixaran de tenir sentit pel govern?

Adell fa un extens anàlisi d’aquest aspecte.

Sembla que el pla aposta pel software propietari, arribant a un acord amb Microsoft. Per poder regalar un portàtil a cada alumne, deu ser imprescindible establir vincles comercials amb grans corporacions i monopolis.

Però és que més enllà de les màquines, hi ha la cultura de fons que es transmet als alumnes, en detriment de la cultura lliure i el coneixement obert.

4. Enlloc s’ha parlat de la formació del professorat, que és on hi hauria d’haver una forta inversió, per innovar i treure el màxim profit d’aquestes tecnologies, més enllà del mercat de 400 milions d’estudiants.

Caldrà veure com es concreta el pla i com s’executa, però sembla que hi ha bastant gent que no ha entès que la cultura digital es basa en un model diferent, i molts interessos que pretenen perpetuar models i estructures tradicionals.

Podeu seguir una mica més el fil, en els comentaris de la pròpia notícia al diari, per exemple aquest (n. 25):

Zapatero se lanza a la digitalización del sistema educativo… ¿pero cómo?. Es la pregunta que deberíamos hacernos. Ese como es: tirando a la basura una gran labor que se ha realizado desde algunas comunidades autónomas que han llegado a ser referente mundial, pactando con una empresa acusada de monopolio en la unión europea y dándole una millonada a una empresa extranjera. Esto es un gran paso atrás y un despilfarro.

O als comentaris del post d’Adell o de Freire.

I també és interessant l’escrit previ de Juan Freire ¿Quién necesita los libros de texto?